Què és un gos perillós (GPP o PPP)?
Si ens fixem en el significat literal, que un gos sigui perillós significa que comporta risc de provocar algún dany. Així doncs, qualsevol gos (o animal) pot considerar-se perillós si es troba en la situació inadequada: per exemple, qualsevol gos a l’autovia es consideraria perillós ja que pot comportar danys materials i personals. Si ens referim al problema de danys a través de la mossegada, la situació és similar: Qualsevol animal ferit, amb cries, espantat o sense opcions d’escapar pot respondre de manera agressiva.
Tot i això, la societat ho entén diferent degut a l’existència d’una normativa que indica quines races de gossos són considerades potencialment perilloses (GPP): Pitbull, Rottweiler, Dogo Argentino, Staffordshire Bull Terrier, American Staffordshire Terrier, Fila Brasileiro, Tosa Inu i Akita Inu.
Aquesta normativa va aparèixer davant l’alarma social que van provocar alguns incidents d’agressivitat canina, juntament amb les notes de premsa que sovint detecten com a Pit Bull qualsevol gos agressor. A més, no ha assolit el seu objectiu inicial de reduir aquests incidents per això molts països ja han derogat normatives similars.
Segons la normativa espanyola, es considera GPP qualsevol gos que pertanyi a les races descrites anteriorment i als seus encreuaments, qualsevol gos ensinistrat per l’atac, els que manifestin un caràcter marcadament agressiu i, a més a més, hagin sigut objecte d’una denúncia i els que compleixin una sèrie de condicions estètiques (algunes tan absurdes com pèl curt i extremitats anteriors paral·leles, i d’altres tan ambigües com marcat caràcter i gran valor). A part, hi ha una legislació autonòmica i municipal al respecte, per això ens trobem en situacions tan absurdes i il·lògiques com que hi ha races que només són considerades GPP en algunes comunitats autònomes com el Boxer que incomprensiblement només és perillós a Cantabria i en algun poble de la comunitat de Madrid.
Existeixen múltiples requisits a complir per a la seva tinença legal, incluída la obtenció d’una llicència. Això limita tant als gossos com als propietaris i és una de les raons principals per les que aquest tipus de gossos se’ns acumulen en refugis i gosseres amb sacrifici 0, i són els primers en ser sacrificats en centres on encara continua aquesta cruel pràctica.
La normativa també obliga a aquests animals a anar sempre lligats amb una corretja no extensible de 2 metres de longitud com a màxim (només 1 metre a Andalusia, serà que allà la probabilitat d’una agressió per part d’un GPP augmenta?) i amb sempre morrió. Això que aparenta ser una simple mesura de seguretat per evitar danys a persones i altres animals és en realitat la causa principal de problemes de comportament, por i agressivitat en aquestes races.
El factor principal per a un bon comportament en un gos és la seva socialització, maneig i ensinistrament. Imagina un cadell, de qualsevol raça considerada GPP, ha de descobrir el món i entendre, o almenys asimilar, el seu lloc com a gos en una família d’humans, potser fins i tot, amb algun altre animal de companyia, s’ha d’acostumar als sorolls de la ciutat, al moviment de la gent... És la època en la que més utilitza la boca i les dents, aprèn a interactuar amb l’entorn, amb persones, gossos i altres animals, és l'època de més joc… però porta un morrió al mig de la cara, els altres gossos no entenen la seva expressió que està oculta rere el morrió, i així, no hi ha comunicació. Probablement si els altres gossos no perceben l’expressió d’aquest cadell,serà com si la ignoressin i això pot acabar en la situació en la que el cadell aprèn a no expressar-se. Perquè fer-ho, si ningú ho té en compte? Això augmenta inevitablement el risc de baralles entre gossos i a més ens dificulta a nosaltres el poder preveure un incident com a propietaris. El cadell creix i la gent s’aparta d’ell, creuen el carrer per no passar al seu costat, els propietaris d’altres gossos no els deixen jugar amb aquest perquè sembla perillós i a més, porta morrió. Tenim un cadell, d’una raça considerada GPP, que no fa exercici suficient (recorda una corretja de 1 o 2 metres màxim), no se li permet acostar-se a altres gossos ni molt menys jugar-hi, potser ni tan sols ha estat mai a prop d’un nen, … Quan això passa a diari, és freqüent que el propietari decideixi evitar aquestes situacions, passeja on hi ha menys gent, l’aparta si hi ha nens, i evita que s’acosti als gossos dels altres. Al final tenim un gos carregat d’estrés, por i frustracions, sense l’exercici que necessita, amb un aprenentatge nefast i una mala sociabilizació. Això és el que provoca la normativa actual, la que pretén evitar les agressions canines fomenta en realitat els problemes de comportament que les originen.
La llei que regula la tinença i conducció de gossos potencialment perillosos no redueix el número de incidents d’agressivitat canina i ens perjudica a molts, agreuja el problema, discrimina, criminalitza i formenta estereotips i marginació, no només cap a aquests gossos sinó també cap als seus propietaris.
Per conèixer com obtenir la llicència de tinènça i conducció de gossos considerats potencialment perillosos cliqueu aquí.
Podeu consultar l'escrit d'AVATMA aquí.
Existeix un altre article relacionat i molt interessant que ajuda a veure aquesta normativa des d'una perspectiva diferent: El miedo tras la máscara